No estic segura de quina va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar de Petra. Una fotografia en algun llibre, el professor d’història fent-ne referència al parlar dels Nabateus o algun documental d’aquells que ens parlaven de la “ruta de la seda”. Fos com fos, era un dels meus somnis i estava a punt de fer-se realitat. A més ho faria acompanyada d’una gran amiga i el seu company palestí l’Iyad. Ells van ser els meus guies per Jordània.

D’ençà que vaig arribar a Amman no em veia l’hora de sortir cap a Petra “la ciutat rosada”. Un viatge de 3 hores cap al sud ens anava endinsant en un territori farcit d’emocions i sensacions, amb una cultura molt pròpia i on vaig entendre els vincles de Lawrence d’Aràbia amb Jordània. Vàrem arribar a Wadi Moussa al capvespre i la vista panoràmica de la vall és desoladora, un desert de roques on res fa preveure el que s’hi amaga dintre.

A primera hora del matí enfilem per un congost que en menys de dos quilòmetres, ens endinsarà en un món misteriós, protegit per roques de fins a 180 metres d’alçada que de vegades no fan més de 3 metres d’amplada “el siq”, és una meravella de la natura modelada de formes sinuoses a escala desproporcionada on la llum del sol penetra per tenyir tot l’ambient d’un color vermellós vibrant.

Tota la màgia del viatge, tots els somnis, les sensacions acumulades pel “siq” et paralitzen en un punt, on tots ens aturem, estem davant del Tresor, la majestuosa i famosa façana excavada a la roca. A partir d’aquí comencem a deambular per una ciutat perduda que s’obre en una vall farcida de temples, palaus, tombes i coves modelades dins les muntanyes. Una enorme ciutat on cada racó sorprèn més que l’anterior.

L’amfiteatre romà, una avinguda amb columnes, una calçada de roca, les ruïnes de les quals ens fan saber que Petra va estar el centre d’una important civilització finançada per les taxes i impostos d’una desmesurada activitat comercial en un oasi perdut en mig d’una zona àrida.

Caminar sense parar durant hores enmig d’aquest parany per arribar al cim d’un penya-segat, després de pujar més de vuit-centes escales, i trobar-nos davant de l’altre gran monument el Monestir, d’estructura supèrbia i imponent i que l’encertada ubicació d’una estupenda terrassa ens permet gaudir d’un té gelat mentre admirem com la natura i les persones s’han donat la mà a Petra per fer meravelles que les paraules no poden descriure i les imatges no tenen la capacitat de dimensionar.